SUBJECTIVITAT I OBJECTIVITAT

M’ imagino des d’ una terrassa, al veure  caminar la gent, que porten tots un farcell al cap carregat de prensaments, projectes, mal de caps o alguna alegria. Per què no?

Aquests pensament són objectius o representen l’ objectivitat, són qüestionables

La persona, el subjecte, representa la subjectivitat i és inqüestionable.

Quan, al principi, vaig parlar del camió o del seu  color, la bellesa, etc. d’ aquest, era qüestionable. En canvi la subjectivitat o el subjecte era jo mateix  que el recordava i aquest aspecte resulta  inqüestionable.

Aquest dies es parla de la píndola. Podriem parlar del fet i el valor. El fet és que es permet la píndola a partir dels 16 anys. El valor seria un plus afegit o una descripció del fet expressat que dependria de cadascú. O sigui, subjectivitat o objectivitat.

Nous paradigmes de la ciència

“La ciència en el segle XX ha experimentat un canvi de paradigma molt profund en la seva visió del món. Els nostres coneixements actuals ens porten a veure un món material com una ret de relacions inseparables. I en quan a la separació entre cos i ment, hem comprovat que cada cèl.lula individual és un  sistema cognitiu, viu  de per si, connectat amb tot el demés” ( Fritjof Capra. La Contra de La Vanguardia del dia  6 d’ octubre de 2008).

Equiparar reencarnació i evolució

 

He de dir que amb reencarnació, resurrecció i evolució em faig un embolic. Que deu ésser més difícil?

Reencarnar-se? Resucitar d’ una vegada o evolucionar?

Moltes vegades em plantejo si han tornat Descartes, Plató o  Hammurabi..

-Per què?

Perquè moltes coses es van repetint, per exemple, el Codi d’ Hammurabi  i Els 10 manaments de Moisés…

O em pregunto, moltes vegades, on són tots aquests?

Són senzilles divagacions i pensaments.

Joan

Una idea més

Cercant aquelles paraules de qui no troba l’ ànima de què li servirà el demés, crec, al menys haver trobat un enfoc. Buscar fets o narracions verídiques de caire espiritual, escriure’ n poemes, i si m’ arriben a convéncer a mi mateix pensaré que hi ha un món espiritual paral.lel o superior, possiblement, a nosatres.

Aquest és  l’ escepticisme del que n’ espero sortir.

Desprès de l’ escepticisme, què ?

No estic desesperat però m’agradaria trobar, una vegada estudiada la teoria cognitiva, el sistema límbic, les percepcions, les decisions personals i la darrera neurona, a veure si en queda alguna per dedicar-la a la metafísica. Abans, Aristótil i Plató, hi contaven sempre. Ara els meus amics em diuen: ” això queda molt lluny?

- És que no hi ha res de res? ni un bri d’ esperança?….”

Quan trobi aquesta neurona o aquest bri continuaré amb aquest blog.

 

L’ Escepticisme

Em pregunto si sóc escèptic i per esbrinar-ho he de revisar el que diuen els escèptics importants: Montaigne, Descartes i  David Hume.

L’ escepticisme en l’ obra de Montaigne. Acudeix molt als classics, Pirró, Plutarc,etc. Dubte i està en  contra del  dogmatisme. Però es pot dir que sigui escèptic? Més aviat és un home perplexe que fuig de problemes i de falses il.lusions. Està entre la incredulitat i la perplexitat  i, si es vol, es podria dir escepticisme però amb reticènces.

L’escepticisme en Descartes. Per a Descartes l’ important és el pensar “cogito” i desprès dubtar. Una mica com Montaigne. En la segona meditació escriu:  Què podré tenir per verdader?  Potser no hi ha res cert en el món?

Aquesta darrera pregunta és la que em porta a afirmar que és un escèptic. També perquè és un seguidor de Duns Scoto i Ockham, citats més amunt i, també, perquè ho afirma Russell. “ Comença  en l’ escepticisme en relació amb els sentits. Puc dubtar de que estic assegut en aquest cadira? ”, diu.

L’ escepticisme d’ Hume. També  mostra un escepticisme moderat malgrat que ell és el major representant de l’ esceptisme i de l’ empirisme. “ El coneixement racional descansa sobre un fonament hipotètic i probable que es sosté sobre un sentiment de creences”, afirma Hume. Manresa, 15/04/2008

 

 

Per què m’ emociono?

No sóc l’amo de les meves emocions. Si que moltes entren pels sentits.  Veig un objecte vell, en qüestió de segons passa al sistema cognitiu. En qüestió de segons és acceptat, rebutjat o em causa emoció. I ric o ploro… m’ho controla el sistema límbíc. A més emoció menys cognició i a més cognició menys emoció.

Però crec que les emocions també venen de dins. Em creua un  senzill pensament i m’ emociona. El que em crida més l’ atenció és la rapidesa… i surt una llagrimeta o una rialla.

Les paraules que em transcorren més són: camió, camí de carro, roure, perdiu… paraules  de la meva infància i, en aquest moment, hi afegiria la paraula escepticisme.

El coneixement

                      Imatge..Idea……Concepte

          Percepció                                           Judici

Sensació                                                                Raciocini  (En negreta=coneixement)